Marta Bosch i Codina

"Àvia, com s'afronta el dolor?" "Amb les mans, estimant. Si ho fas amb la ment; en lloc d'alleugerir el dolor, aquest s'endureix encara més". "Amb les mans àvia?" "Sí. Les nostres mans són les antenes de la nostra ànima. Si les mous teixint, cuinant, pintant, jugant o enfonsant-les en la terra, envies senyals de cura a la teva part més profunda. I la teva ànima s'il·lumina perquè li estàs posant atenció. Aleshores els senyals del dolor ja no seran necessaris". "Les mans són realment tan importants?" "Sí, filla meva. Pensa en els bebès: comencen a conèixer el món gràcies al toc de les seves petites mans. Si mires les mans dels vells, t'expliquen més sobre la seva vida; que qualsevol altra part del cos. Tot el que es fa a mà es diu que està fet amb el cor. Perquè és realment així: les mans i el cor estan connectats. Els massatgistes ho saben bé: quan toquen el cos d'una altra persona amb les seves mans cr

Els infants, els grans oblidats. Som l'única espècie que no posa al centre de la vida a les seves cries, tenint cura del seu benestar. Penseu que això no ens passarà factura?, Arremanguem-nos, pensem-nos, com ho podem fer? Idees damunt la taula: * Potser a no tots els cal sortir? Hi ha infants que gaudeixen d'espais oberts, solejats (tenint clar que la interrelació entre ells, només (de moment) potser virtual. *i si per carrers compatibilitzem quantes criatures hi ha i amb normes i mesures poden sortir donats de la mà d'un adult? (potser a algunes famílies els caldrà l'ajut de voluntaris preparats? *els més petits: potser es posen a córrer i ens fa por sortir? A grans problemes, grans solucions: una corda a la cintura de l'adult, si ho heu llegit bé, he dit una corda. Al Tibet, les famílies no tenen altre remei que lligar una corda al pal central de la tenda a on viuen, donant llibertat de moviment als petits sense que puguin prendre mal. Pense

por a sentir que l'impensable pot recuperar Vida i  deixar de ser amnèsia del passat i en aquest despertar recordo que resseguia la seva cara amb els dits i em va semblar preciosa. Volia que el tacte lleu com les meves forces reposes en ella per sempre l'única manera de romandre juntes. Però... si no em toques, no sé què existeixo i m'oblido de tot de la teva cara, del teu silenci, de les teves mans, fins i tot del meu nom encara et respiro tatuatge d'enyorança sense saber, sense sentit. De camí a casa m'embolcalles de blanc olor a sabó i  plor, vols el millor per a mi però jo.... et vull a tu, no vull despertar si el sol surt i tu no hi ets. No em deixis mama,  tinc fred. *Recuperant el vincle matern

Vivim com si no ens haguéssim de morir mai i des del minut 0 de la nostra existència ja hi ha un compte enrrere. I si ens eduquéssim amb sinceritat?, I si ens sentim celebrats? Benvinguts? I si ens tinguéssim en compte? I si ens parlessin "clar i català" (com es diu a la meva terra i resulta que no es fa gairebé enlloc...) I si d'una punyetera vegada, donem valor a la vida? No importa quan, importa com MORIM i sabeu? Mors com vius. Treu-te la por de sobre i fins i tot la mort serà bella. Marta Bosch "confinament 2020"

Pares i mares que van ser víctimes quan eren infants i ara maltracten als fills... parem la cadena? FEM ESCOLA i tallem d'arrel aquesta xacra que és la manca de valor a l'infant, a la vida, a la mare. Si la mare no sent que té valor, si la mare no s'estima, si s'infravalora el maternatge, si s'embruta la terra mare, si explotem a la dona, si explotem la terra de males maneres, si les aigües estan brutes (les del mar, les del ventre matern) si no es VENERA el cos de dona, US HO ASSEGURO: NO HI HAURÀ VIDA. Us faig una pregunta: Vius o Sobrevius, tu tries. T'estimes, et valores? I la teva mare? quina mestre has tingut? I el pare? Apoderem a la criatura més enllà del seu sexe,, a ser autònoma, a sentir l'amor necessari per viure una suficient bona criança, Apoderem la maternitat i la paternitat i potser l'home del demà podrà dir "la vida no és fàcil però és meravellosa" Surt de la crisàlide! Marta Bosch Codina 7 d'abril del 2020 durant el c

DEIXA D'ENVIAR LLUM A MÓN La veritable positivitat no sorgeix de la repetició de paraules positives o d'enviar llum a la humanitat quan el nostre interior està ple de foscor ... Sorgeix de fer conscients les nostres ombres, treballant les pors i enfrontar els dimonis personals. Intentar enviar llum al món quan el nostre interior està ple d'ombres i foscor, és com tractar d'il·luminar l'univers amb un llumí. El món no necessita el nostre ajut ni la llum. El que el món necessita és que siguem honests amb el que tenim dintre i primer ens guarim a nosaltres mateixos. Ajudar els altres i enviar llum al món és una estratègia de l'ego per evitar les seves pròpies pors i foscors. És el fals jo, el que necessita ajudar els altres per omplir el seu buit interior i sostenir la seva falsa identitat de Salvador, Guru, Elegit, Bona persona ... Mai podràs ajudar a ningú si primer no t'ajudes a tu mateix. Les paraules positives, els  namasté , els bons desitjos, la llum i l