L'amor. Carta d'Albert Einstein a la seva filla.

COM A PARES, FEM UN EQUIP?

La parella la formen dues persones que tenen biografies, personalitats, maneres de veure el món potser molt diferent. Sembla lògic pensar que quan es decideix iniciar un projecte comú de transcendència vital, com és formar una família i ocupar-se del desenvolupament i cura dels fills, tenen la suficient compatibilitat perquè aquest projecte sigui viable i en ell càpiga i predomini com una prioritat la tasca d'educar a un ésser humà vulnerable, indefens i necessitat de referents tant com d'aliment i tendresa. Per desgràcia, això passa en la minoria de les famílies. No tenim ni idea del que significa tenir un fill abans de tenir-ho i l'aterratge que tots dos membres de la parella fan en la mater-paternitat és poc predictible. I així, ens trobem amb què la nostra parella, amb la qual fins a aquest moment tot semblava fluir, no està d'acord en moltes de les coses que concerneixen l'educació dels fills, la qual cosa genera distància afectiva, desacords, solituds i molta frustració. És sens dubte, un dels desafiaments més difícils de gestionar, però també una oportunitat enorme de creixement i aprenentatge si ho fem des de la humilitat i l'empatia.

Atès que no podem canviar la història de cadascú, ni tampoc com vam ser maternats, sí que podem mirar cap endavant, tenint present el que ens juguem, sent capaços sobretot, de negociar, entenent que els dos estem aprenent, que educar a un fill és la tasca més difícil que encararem al llarg de la nostra vida i que els processos de presa de consciència i d'aprenentatge de cada persona tenen una velocitat diferent. Es tracta de veure a l'altre com un company, un còmplice, un suport i no com un enemic. Partim de dues premisses bàsiques que no hem de perdre de vista: tots dos pares estimeu per sobre de tot als vostres fills i no voleu fer mal i que tu vas triar a l'altra persona i la consideres honesta i amb capacitat d'aprendre.

Alguns suggeriments:

No hi ha veritats absolutes, ni perquè ho diu un llibre ni perquè així ho feia el teu pare o mare.

No prenguis decisions sobre la marxa. Sospeseu amb l'altre i tracteu d'aconseguir acords, per mínims que aquests siguin. Sempre hi ha llocs comuns i intel·ligents, és posar el focus en el qual ens uneix, no en el que ens separa.

Revisa les expectatives i allunya't de la perfecció. No existeix i, menys encara, a l'hora d'educar. La idea és fer les coses de la millor manera possible.

Tots tenim limitacions. Parlar-les, saber quins són les de la teva parella i les teves a l'hora d'educar, condueix a saber en quin moment ha d'intervenir cadascú.

Expliqueu-vos com va ser la vostra criança, ens ajudarà a entendre'ns

Posar-nos límits, de la mateixa manera que els hi posem als fills. Deixar explícitament clar quines són les accions no tolerables per l'altre i quines fronteres no es poden traspassar.

És fonamental no veure al nen com el causant dels problemes, idealitzant la vida anterior a l'arribada dels fills, subratllant les dificultats i no la riquesa i oportunitat emocional d'aquesta nova etapa.

Confia en la teva parella.

Ajuda al teu fill al fet que entengui que la mare i el pare fan algunes coses de manera diferent, tractant de realçar el positiu de l'altre i no emfatitzar les seves zones fosques. La prioritat és el nen, no nosaltres. I hem de fer tot el possible perquè creixi amb la millor versió dels seus pares, encara coneixent les seves limitacions.

Parleu d'això, de tant en tant, serenament, no com a reacció a un desacord. Quedeu per parlar-ho en un context diferent de la mateixa llar, sense nens, amb intel·ligència, buscant acords, recordant el que us uneix i la importància de ser les més coherents i coincidents possibles.

Eviteu la polarització, la vella història del "pare bo i la mare la dolenta o al revés". El nen ens ha de veure com a equip, no com a possibilitats individuals d'aconseguir alguna cosa.

És imprescindible entendre que no es tracta de "tenir raó", ni de ser el "que més sap d'això", tampoc de confirmar "l'altre està equivocat". Es tracta de posar l'amor per sobre de la nostra biografia i de la nostra necessitat d'alimentar l'ego. Es tracta de posar-se en el lloc dels fills i adonar-nos que ens estan mirant. El món és filtrat a través de nosaltres. Aprendran a relacionar-se; segons ens relacionem entre nosaltres i amb ells, aprendran a negociar segons siguem capaços nosaltres d'incorporar aquesta eina essencial en la nostra quotidianitat, aprendran a respectar si viuen amb respecte, en definitiva, construiran una imatge de si mateixos i dels altres amb el que siguem capaços d'oferir-los. Estimem-los, estimem-nos.